Press Reviews and Interviews

Crítiques 

  • Duñó Ara
  • It was in an 11th Century church in Avinyó, Spain that saxophonist Marcel-li Bayer recorded his solo work, 1680.  It is a quiet affair, reflecting the solemn environment in which the music was created.  Many tracks sing out the briefest melodic gem, just a concept, an idea of something that could blossom into something more… and then it is gone and the next has begun.  It is a beguiling plume of ideas.Some of this music was planned in advance… a rough outline, a definitive structure, a fleeting thought.  Much of this music was improvised.  Even the song titles follow this pattern… one is dedicated to a friend who lives in a forest, another was inspired by a sculpture of a saint found in the church where this album was recorded.

    Some pieces, like “Proemi” and “This Is Our Last Call,” are mere drones, whereas the fluttering motions and higher registers of pieces like “Efectes Timbrats” reveal heavenly aspirations in their melodic intent.  Tracks like “La Catifeta” have the same goals in mind, but simply take their time in achieving them.

    “Le Drapeau Noir” and “Babangida Samurai” dance for the entirety of their brief duration.  “La Tête de la Course,” on the other hand, proceeds with a crisp determination.

    “Kiss Me Like You Miss Me” is the closest thing to song form on this recording, whereas “I, mentrestant, en Claudi s’abraçava al seu Daguerrotip” is a lovely solo looking for a song to call its home.

    “Azuwe Namba” possesses a wistful quality, as would a streak of nostalgia that incites smiles instead of melancholia.  The rare instance of ferocity displayed by “L’Erotica del Poder” contrasts nicely with the tuneful “Avant la Lettre.”

    An absolutely sublime recording. Dave Sumner per a Bird is the worm. Gener 2015.

  • Solo musical projects always fascinate me, and especially with instruments we’re not used to hearing unaccompanied. The piano and the guitar for example, both have a strong tradition of solo performance; but drums, bass, and – in this case – saxophone, are usually experienced with another noisemaker. So, in the solo context, they maybe have to work a little harder, dig a little deeper, can’t rest on a foundation of tradition…Marcel·lí Bayer is a ‘name’ on the Catalan jazz scene. His first album was recorded with a nonet, featuring Lee Konitz; his second was a quartet; this, his third, is just him (where next?!) The 25 pieces were recorded in an 11th century church in Avinyó (restored in 1680, hence the title) and were composed with the venue in mind.

    This is simple music in the sense that the melodic statements are short (a handful of notes) and straightforward. However, the complexity comes from the repetition, the overall structure of shifting moods, and the variations on the themes. Taken alone, each piece is a direct expression of one facet of the composer, player, and the instrument used. Taken as a whole, the performance was a highly emotive suite of loss, happiness, elegy, mourning, celebration, and – just occasionally – sheer frustration, even anger. (If you need a touchstone, think Jimmy Giuffre around his “Free Fall” period – not the same, but certainly related.)

    Seen live, the addition of some atmospheric lighting (i.e. darker than usual in Robadors 23) and the on-screen visuals from Garzón added to the ambience and dramatic mood.

    Suffice to say, I was impressed enough to buy the CD afterwards and the recorded version fully captures the live experience. It’s a late but definite entry to my Best of 2014 list. A Jazz Noise, desembre 2014.

  • Tercer disco como líder del saxofonista y clarinetista Marcel·lí Bayer. En el año 2010 sorprendió con el disco Nonitz (Quadrant Records, 2010) en el que formó un noneto espectacular para interpretar once temas de Lee Konitz. Además, no contento con el proyecto en sí, consiguió que el mismo Konitz participara en algunos de los temas del disco. Tres años más tarde, presentó Les Narracions (Whathabout Music, 2013), proyecto con un cuarteto de lujo: Marco Mezquida al piano, Martin Leiton al contrabajo y Ramon Prats a la batería: ¿se puede pedir más? Finalmente, y a pocos días de que acabe este 2014, presenta un disco muy especial: 1680 (Discordian Records, 2014)

    “Escribo la música de mis discos pensando en los músicos que van a participar, en los timbres de sus instrumentos y en sus personalidades. Pero esta vez, al tratarse de un disco en solitario, lo he hecho pensando en la resonancia y en las características sonoras del espacio, un sitio único y mágico”*

    1680 son 25 pequeñas composiciones para instrumentos de viento grabadas en la ermita de Sta. Eugènia de Relat de Avinyó (Bages), por lo tanto, estamos hablando de un proyecto personal muy concreto y arriesgado. Y no por estas características es “difícil de escuchar”. Si de momento algo caracteriza a Marcel·lí Bayer es su apuesta clara por la melodía (tanto escrita como improvisada) como bien se puede escuchar en sus proyectos como líder mencionados o por sus participaciones como sideman como el proyecto ISSCJMKMB de Ivo Sans donde sigue explorando el sonido Tristano o su participación en el primer disco de Underpool Records donde podemos escuchar su buen hacer en todos los temas. Las 25 piezas de 1680 son pura melodía (podría hacer tres excepciones, pero incluso en ellas, diría que hay melodía; escuchen si no la penetradora “l’eròtica del poder”). Y esto engrandece más el proyecto, que se podría enfocar de manera más experimental, cosa que hoy en día sería incluso algo más lógico, pero Bayer sigue (muy acertadamente) su instinto.

    Escuchar este proyecto evoca algo casi evidente. La espiritualidad. Y no lo digo a modo de creencia ni por asomo. Lo digo en el sentido de percibir cierto “algo” a través de las notas que ejecuta Marcel·lí Bayer y este “algo” se une y se filtra en mí. Recibo hordas de tranquilidad en prácticamente todo el disco. Aunque a veces, esta puede mutar en emoción. O en intensidad.  O en cualquier sensación realmente… La reverberación de la música que sigue sonando milésimas de segundo una vez ejecutada es algo realmente mágico. Nuevamente digo espiritual. Muy a destacar la calidad de sonido (a cargo del mismo Bayer). Hay momentos en los que casi notamos los labios de Bayer junto a nuestros oídos. Se puede escuchar prácticamente como la saliva del músico entra por la boquilla mediante el soplido. Se puede escuchar la respiración y los ligeros sonidos percusivos de los dedos mediante la digitación. Es algo muy cercano. Casi un pase privado en persona. Todos estos pequeños detalles impregnan la música de humanidad… de calidez… de veracidad…

    Para acabar, un pequeño apunte en relación a la técnica del autor. Efectivamente es excelente (incluso utiliza la respiración circular), pero quiero destacar que en el caso que nos ocupa, no es importante ni determinante. El autor busca una conexión entre él y el escuchante, y la ubicación de la grabación es una fuente de inspiración evidente. Se funde composición e improvisación. Aspecto complicado que dota de más profundidad a la grabación. Por cierto, los cuarenta y siete minutos se me hacen cortos (entiéndase en el buen sentido)

    Todo mi respeto y admiración por llevar a cabo un proyecto tan diferente, tan real, tan arriesgado en estos tiempos de menosprecio musical. 1680 es una grabación que rebosa autenticidad. Uno de los discos del año sin ninguna duda. Jesús Mateu Roselló per a Tomajazz. 30 de desembre de 2014.

  • Dissabte passat Marcel·lí Bayer, saxofonista barcelonès, va presentar el seu disc Les Narrations, acompanyat pel pianista Marco Mezquida, el baixista Martín Leiton i el bateria Ramon Prats. Bayer ens va oferir una música molt ben composta i arranjada amb una interpretació excel·lent per part de tots els membres del quartet. Veritablement difícil de destacar a ningú, la qual cosa vol dir, i per a mi és un gran elogi, que en aquest cas el quartet tot ell és l’instrument. Vicenç Mènsua per a El Punt Avui. 3 de maig de 2014.
  • Article la ruta del jazz febrer 14
  • A sextet session featuring an armory of reeds and brass, plus drums & bass to shore up the rhythm section. Music with improvisation as its foundation, yet performed with a team-first attitude. Music that scatters, then quickly reforms, with magic to be found during the transformative intervals. (Dave Summer per a emusic.com sobre el disc “Marcel li Bayer, Sergi Felipe, Ivan Gonzalez, Josep Tutusaus, Marc Cuevas, Carlos Falanga, Underpool 1). Desembre 2013.
  • El segundo álbum del joven saxofonista catalán Marcel·lí Bayer supone una más que agradable sorpresa, de la que ya te hablamos en el programa de JazzTK Podcast 2×23. Su debut en Nonitz, con la presencia del gran Lee Konitz, ya resultaba muy prometedor, pero este disco revela una sorprendente madurez y unas ideas muy claras en este ámbito del jazz en el que resulta tan complicado crear sonidos innovadores que aporten algo verdaderamente interesante como tratar los clásicos sin caer en el puro mimetismo. El disco resulta tremendamente evocador desde ese comienzo de Trinxeres de vidre glaçat con voces de niños y los primeros acordes del piano de Marco Mezquida. Tiene como un aire antiguo, en el mejor sentido de la palabra, de sabor clásico (que nadie me suelte lo de “vintage” que me cabreo) y a la vez moderno, con toques de vanguardia que en algunos momentos llegan a rozar el free, porque el eclecticismo es otra de las características del álbum.Contrastan temas tan líricos como Miau, va dir ella o Les males herbes (una pequeña preciosidad en la que Marcel·lí se luce con el clarinete) con otros con sabor al jazz más clásico (Un blues per l’Andrew Ritchie o La sorpresa venia de Monaco, con sobresalientes aportaciones de Mezquida y Martin Leiton y la excelente Cançó de Perot lo lladre) o algunos tan rompedores como Si Déu és la resposta… (impresionante la batería de Ramón Prats) o El poble sense llei. Bayer además de ser un excelente instrumentista apunta muy alto en su faceta de compositor.Otro acierto del álbum es la elección de los acompañantes. De Marco Mezquida ya hemos dicho en Jazztk que es una de las promesas más firmes del jazz en este país y tanto Martin Leiton al bajo como Ramón Prats a la percusión rayan a un gran nivel.En definitiva un disco interesantísimo que gana en matices con cada nueva escucha. Habrá que estar atentos a la evolución de este músico que creo que nos va a deparar sorpresas muy agradables. José Juan Pamblanco per a JazzTK, 30.09.2013.
  • “Després del seu multipremiat Nonitz (Quadrant Records, 2011), Marcel·lí Bayer no tracta de repetir la fórmula de l’èxit en el seu nou treball, Les narrations, en el qual es presenta en formació de quartet i amb una aproximació als temes que deixa espai perquè cada músic desenvolupi la seva creativitat. Les premisses, però, les marca el compositor: estructures tancades i repetitives basades en melodies de contingut temàtic i caràcter sensual que la banda omple amb arcs d’intensitat. La personalitat del Marcel·lí, tranquil però ferm, sensible, pausat i d’idees clares, amara tot el disc. El resultat són deu temes d’un melodisme incontestable i desbordant de sensualitat, el qual s’imposa en tots els racons del disc, fins i tot en aquells en què la banda, comandada per la bateria de Ramon Prats, sembla voler explotar-ho tot. Cadascun dels temes parteix de l’imaginari personal del Marcel·lí: la seva gata (Miau, va dir ella), experiències al continent africà (Si Déu és la resposta… Quina és la pregunta), fins a discoteques de Flix (El poble sense llei) o paràfrasis del conte de fades de la gran Grace Kelly (La sorpresa venia de Monaco). La carn la posa el quartet i la seva capacitat per convertir estructures i melodies en una experiència colpidora. La meravellosa sensualitat de La sorpresa venia de Monaco, en què cada instrument expressa des del seu punt de vista la més sensual de totes les melodies del disc. Les subtilitats tímbriques de la balada Miau, va dir ella, en què un saxo amb molt d’aire queda perfectament embolcallat per l’acompanyament del piano i les escombretes. L’explosió D’Riveriana de Cançó de Perot lo Lladre, el moment més hot del disc. La repetició extàtica i d’intensitat creixent de Si Déu és la Resposta amb una bateria que ho acaba ocupant tot a la primera part (deu ser el totpoderós?) i un piano que ens llança cap a l’infinit de les seves línies arabesques en la segona part. Les subtileses de les escombretes al blues dedicat a l’Andrew Ritchie, l’inventor de les bicicletes Brompton. L’arrel clàssica de Les Males Herbes, que ens transporta a la França de Les six. Una delícia. Miquel Gené per a la Revista Musical Catalana, número 335, Setembre-Octubre 2013.
  • “Elegante, poético, un autentico porteador de emociones, “Les Narrations”.
    El trabajo constante, la investigación, la búsqueda de nuevos caminos y el buen gusto, han llevado a Marcel·lí Bayer hasta un nuevo destino, “Les Narrations”. Una total elaboración propia que en compañía de algunos de los músicos de jazz locales más interesantes de los últimos tiempos, han desarrollado un proyecto destinado a sugerir aquellos sentimientos empolvados que tanto aportan a nuestra imaginación. Tras el elaborado proyecto “Nonitz featuring Lee Konitz” (Quadrant Records, 2011), Marcel·lí Bayer desembarca con sus saxos en un puerto donde lo poético adquiere un particular protagonismo. A menudo, los artistas reflejan en su trabajo las vivencias del momento. Las diez composiciones gestadas por Marcel·lí para este disco, han sido inspiradas en diversas historias singulares. La elección de la formación base por excelencia, la más equilibrada del jazz para mi entender, el cuarteto, ha permitido a este saxofonista barcelonés elucidar estas historias en forma de música. La ornamentación utilizada por el cuarteto combina algunas ideas free, que se mezclan con instantes de serenidad y sosiego, para culminar con el principal adjetivo que define “Les Narrations”, la elegancia.” Deme Gómez per a Saxsoundsmagazine, 19 de març de 2013
  • Autre temps, autre histoire: ce soir Giulia  Valle jeune contrebassiste installée à Barcelona devait jouer pour présenter son nouveau quintet (Giulia Valle Group,Live / Fresh Sound New Talent Records) Mais la grippe en décida autrement. Au pied levé Marco Mezquida, son ex-pianiste invite Marcel-li Bayer, un collègue saxophoniste a le rejoindre sur scène. Un répertoire vite monté fait de  standards et pièces personnelles, un ou deux thèmes pour s’accorder et voilà le duo qui fonctionne au naturel, à l’échange instantané. Avec un constat vite établi: à l’alto Bayer se révèle un disciple appliqué de Lee Konitz, une filiation plutôt rare chez les sax de cette génération. Sonorité pleine de moelleux, phrases enchaînées avec beaucoup de liant, discours volubile mais empreint de notes claires et distinctes : le jeune saxophoniste originaire de l’île de Mallorca suit un tracé jazzistique bien défini. Et balisé par un premier enregistrement à l’occasion duquel le “maître ” séduit par la manière autant que la sonorité du jeune saxophoniste mallorcain accepta de participer (Marcel-li Bayer,  Nonitz (featuring Lee Konitz)/Quadrant Records, quadrantcorner.com) Pour l’accompagner sur cette scéne très  identitaire du jazz catalan, pour souligner ce parcours et lui donner le change harmonique Marco Mezquida  pianiste barcelonais fait assaut d’accords et de phrases bien ponctuées. “Ce soir le hasard à bien fait les choses commente Pere Pons nouveau responsable de la programmation du JamboreeRobert Latxague per al “Jazzman Jazz Magazine“, 19 de febrer de 2013. (Per cert, no sóc de Mallorca ;-))
  • El dissabte, després del concert i en arribar a casa escrivia……Acabo d’arribar de veure i escoltar, bocabadat, el concert que ha fet el Nonet, nou músics, anomenat Nonitz, en honor a Lee Konitz i liderat per Marcel·lí Bayer. Haig de dir que m’he quedat gratament sorprès per diversos motius: els arrengaments fets pel Marcel·lí sobre temes de Lee Konitz; les magnífiques interpretacions de tots els músics; i podria dir també que m’ha sorprès molt agradablement el fet que Marcel·lí hagi escollit aquest gran músic per fer-nos escoltar la seva música, tot i que passada pel sedàs dels arrengaments del jove i “trempat” líder català, ell mateix. No és un projecte fàcil de digerir…..o sí, si t’ho penses bé, sí. Per què? Doncs per la manera com les melodies han anat omplint l’espai d’un Jamboree Jazz Club totalment rendit a la música que sonava, aplaudint molt totes les interpretacions individuals i fent-ho en silenci, quan el tema ho requeria, i sempre escoltant de manera respectuosa els temes, no massa coneguts pel gran públic, que ens oferia el nonet Nonitz. En definitiva un projecte interessant, del qual ja en tenia notícia i que m’ha refermat en el convenciment que fer música no massa, no gens, estàndard, no només és possible sinó que és molt lloable. Gràcies Marcel·lí Bayer, Lluc Casares Alcobé, Pol Omedes, César Joaniquet, Joan Terol Amigó, Santi Careta, Enrique Peinado, Marc Cuevas i a la gran violoncel·lista Cèlia Torres. (…) Miquel Tuset, programador del “Jazz Club la Vicentina”, juliol 2012. Publicat a la web del Jazz Club la Vicentina.
  • Un altre concert exquisit, gaudit en la curta distància d’un espai reduït, en aquesta ocasió en l’altell del Jazzman. Un concert trufat d’estàndards anyencs però reinterpretats amb gustos i aromes actuals, sense cap tipus de deconstrucció innecessària. “Easy living”, “Stardust”, “Polka dots and Moonbeams” o “All the thing you are” van ser alguns d’ells.
    Destacar especialment el tema d’Horace Silver, “Peace”, en el que van anar formant un entrellat, subtil i elegant, per on van deixar florir unes encisadores patines “bachianes”. També cal remarcar la introducció del tema “Parisian thoroughfare” de Bud Powell , on es van esplaiar creant una peculiar malla sonora, que ens portava de forma tamisada la sonoritat imaginaria d’un possible carrer parisenc.
    Fa un temps un company de passes musicals de Catalunya Nord, en un concert de Ken Vandermark, va comentar: “hi ha músics que toquen notes i altres que toquen sons”. En el concert de Bayer i Mezquida vaig tenir la sensació, en certs moments, especialment amb el pianista, que tocaven com si dibuixessin grafies xineses.
    Un concert on va predominar la tranquil•litat, el bon gust i la bonhomia. Joan Cortès, fotògraf i periodista musical sobre un concert a duo amb Marco Mezquida al Jazzman, Barcelona, el 4 de juny de 2012. Publicat al seu facebook.
  • Permeteu-me que em posi líric. Hi ha vegades que la música, o qualsevol altre cosa, et colpeix d’una manera que no pots explicar. Arriba al fons d’algun lloc que ni tu coneixes, o que potser només pots intuir, i en torna amb un aroma de descoberta transcendental.Nonitz és el primer treball de Marcel·lí Bayer, saxofonista de formació, músic de les noves fornades que estan sortint de les escoles superiors de música. Un disc que és el resultat del seu primer gran període formatiu, que l’ha dut a llicenciar-se amb un projecte dedicat a un dels músics que segurament més l’ha influenciat, Lee Konitz. Amb el toc magistral que genera la feliç cruïlla entre coincidència, bona voluntat i fe: la presència de Konitz en quatre dels temes del disc.
    Controlat el primer xoc, i un cop acomodat en l’espai de la reflexió, hi ha moltes coses que em criden l’atenció en l’audició del disc. Una d’elles són els diferents ambients, en colors podríem pensar, pels quals passa cada tema. Aquesta és una constant: l’inici de la melodia sobre un tempo clar però poc dibuixat per la base, que es transforma en un walking descarat en els solos. L’àmplia instrumentació permet combinacions de colors molt suggerents. Especialment interessant em sembla l’ús del violoncel, instrument rar en aquests registres, i que el Marcel·lí utilitza per a finalitats concretes i no casuals. La seva combinació amb el clarinet baix, per exemple, ens porta per uns moments d’excursió al barroc clàssic a Hi Beck. La inclusió del clarinet baix en la secció de vent sovint s’utilitza per a suavitzar-ne el color. L’ús de la guitarra i la bateria en mode pop alleuja una mica algunes tonalitats. L’alternança o la barreja d’even-eight i swing remarca o desdibuixa els contorns, segons convé. Els voicings de vents tan aviat interpel·len a la música contemporània (She’s as Wild as Springtime) o als backgrounds de les big bands de Thad Jones (LT). El desdibuixament d’aquests backgrounds ens remet a Lennie Tristano, qui està, en certa manera, al capdamunt del so: ell és la font de la qual tots beuen. Dos moments per a la memòria. El primer Palo Alto, tal i com m’expliquen el primer tema que el Marcel·lí es va aprendre. Tremolo de violoncel i acord dels vents. Introducció de tonalitat orientalitzada, basada en fragments del tema, que ens porta a la melodia dels vents, sobre la base rock de la bateria i els baixos. Interludi en el mateix to que la introducció, però més obert i amb més groove. Nova melodia, ara amb un duo de violoncel i clarinet baix que em trasllada a un altre indret, preciós, relaxat. I solos. El primer a base de fills del saxo tenor de Cèsar Joaniquet, sobre un vamp dels vents amb contingut melòdic i una base pop de guitarra, baix i bateria. El segon que sorgeix disparat, com un projectil del canó, d’aquest vamp que s’ha anat inflant cada vegada més, impulsat per la bateria, a càrrec de Pol Omedes i la seva trompeta. Èpic i líric, sentimental també, però efectiu, i de quina manera. Aviat se li uneixen els altres vents, donant-li un terra més ampli, i ajudant-lo a volar encara més amunt, i més amunt, i més. Fins al tremolo de violoncel, un nou vamp sobre la base pop i la cua final, gairebé de dibuixos animats: “continuarà”.
    El segon Duo, evidentment. El cara a cara del mestre i el deixeble, a capella, la mirada de l’un cap a l’altre, i a través d’ells, com un fil que embasta la tela, la tradició que passa de pares a fills i que porta el nom de Nonitz.  Miquel Gené González, De pares a fills pera “La Porta Clàssica 3.0”, 03/03/2012
  • Aconseguir que el projecte de final de curs com a estudiant de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) rebi la benedicció del gegant del jazz a qui va dedicat el treball és sens dubte la millor nota a la qual un alumne pot aspirar. Quan Marcel·lí Bayer va decidir adaptar per a nonet un seguit de peces d’un dels seus músics de capçalera, Lee Konitz, difícilment es podia imaginar que aquest treball acabaria veient la llum en forma de disc i amb la participació del mateix Konitz a la sessió de gravació. El merescut premi a la seva bona feina repercuteix sobre tots els aficionats, que tenen a l’abast un producte musical de primera magnitud, on un històric del jazz contemporani apadrina un dels nous valors de l’escena catalana. I el reconeixement també es fa estensiu a la fornada de músics representada per noms com Pol Omedes, Cèsar Joaniquet, Lluc Casares, Santi Careta, Joan Terol i la resta que integren el nonet. Tots ells, amb Bayer a la conducció, demostren estreta afinitat amb el concepte d’improvisació que defineix l’esperit del mestre Lee Konitz. I l’entesa es fa absolutament evident en el moment del disc en què els alts de Bayer i Konitz estableixen un diàleg, al tema “Duo”. Ben bé com si es coneguéssin de tota la vida. Fiona Ripoll a “Jaç”, número 41, Desembre 2011-Gener 2012.
  • I posats a sortir a mar oberta, disposat a la captura del llobarro més formós, el saxofonista Marcel·lí Bayer ha coronat el seu projecte de graduació a l’Escola Superior de Música de Catalunya –Esmuc– amb un enregistrament per a nonet amb la col·laboració d’un pescador de volada com és l’altista octogenari Lee Konitz. La gravació l’ha convertida en disc el segell lleidatà Quadrant Records, i seria fantàstic que els festivals de la propera tardor (Lleida, Barcelona) llancessin l’ham i ens el servissin fresc i radiant en les seves programacions.  Pere Pons, El Vell i el Jazz a “Enderrock” 23/06/2011
  • De debò, no entenc com no hi ha, i perdonin, hòsties a la porta de la sala per anar a veure Marcel·lí Bayer i els 8 músics sensacionals que l’acompanyen. Deu euros, per Déu, jazz del màxim nivell i la possibilitat d’escoltar-lo tot gaudint d’una copa de vi servida, atenció, pel propi Tosar. Ivan Rosquellas a “El singular digital” 21/06/2011
  • Sobre Nonitz: Cualquier disco en el que intervenga el maestro del saxo alto, Lee Konitz, tiene un interés especial y este proyecto no defrauda debido a las aportaciones puntuales por parte de Konitz y a la indudable altura de los músicos que conforman el grupo.
    Todos estos factores resultan importantes a la hora de valorar una obra bien concebida, perfectamente acabada y dotada de una homogeneidad que a veces se echa a faltan en muchos de los proyectos musicales actuales. Es un gran tributo realizado por un músico joven y ofrecido a un reputado maestro que francamente se lo merece, un disco donde el jazz moderno fluye sin olvidar la modernidad y la osadía de aquel jazz que surgió desde los Estados Unidos a finales de los cincuenta y que supuso un avance, un jazz, el ‘cool’, en el que con su saxo tambien tuvo parte importante Lee Konitz. Publicat a www.distritojazz.es

Articles i Reportatges

Entrevistes